“On realment resideix la bellesa és als ulls de qui la contempla”, J. Soler
És bo que vulguem sentir-nos bé amb nosaltres mateixes i és humà voler agradar. Ara bé, si assumim els requisits socials establerts, pot resultar-nos difícil. Em refereixo a igualar els criteris físics i estètics com de models joves i atlètiques, aconseguir ser exitosa professionalment, ser una mare exemplar, etc. Creus que realment és el cos que tens, al que et dediques, o el que vols aparentar ser el que et defineix com a persona, com a dona?
Caiem fàcilment en la temptació de creure que si assolim aquests estàndards, serem l’ideal que suposem que hem de ser, i així segur que obtindrem reconeixement i ens apreciaran més. Però el reconeixement de qui? De la família, dels amics, de la parella, dels superiors, dels companys? I el teu propi, en quin lloc el deixes? Aquest és molt important.
Quan no t’acceptes, no et pots donar aquest reconeixement, perquè sents que no el mereixes. Per tant, esperes que te’l donin els altres. Però què passa si no te’l donen, o almenys no com tu voldries? Per exemple, si no els agrada el teu cos, el teu pentinat, com et vesteixes o el que decideixes fer o no fer amb la teva vida…
Si perceps que no et valoren, no t’accepten, no t’aproven o et rebutgen, segons com siguin els teus patrons de pensament i funcionament automatitzats (inconscients), pots interpretar que no vals prou. Ho canviaràs perquè t’aprovin? I si no pots?
Això et pot minvar l’autoestima i et pot posicionar en un rol de víctima, és a dir, et desempoderes. Dit d’una altra manera, estaràs donant als altres el poder de fer-te feliç (o no), quan la realitat és que no depèn de ningú més que de tu. Com més amunt estableixis el llistó per a sentir-te orgullosa de tu mateixa, més probable és que t’estressis i t’acabi afectant a la salut emocional. Una cosa és posar-te objectius o un llistó que et motivi a millorar o a accionar per avançar, i l’altra és que això mateix t’acabi bloquejant i limitant.
Per altra banda, freqüentment ens comparem amb altres. Fer-ho és una funció biològica arcaica del cervell que serveix per saber si t’enfrontes a una presa, un similar o un depredador i tenir la capacitat de reaccionar en conseqüència. Així doncs, és una conducta natural, tots ho fem inconscientment. Si observem persones que ens serveixen de referent per aprendre i millorar, tot va bé. El problema ve quan ens comparem constantment i negativament amb qui fa allò que voldríem fer o amb qui té un aspecte que ens agradaria tenir, o amb qui ha assolit determinades fites (professionals, econòmiques, de parella…) i nosaltres no. Si sempre ens sentim menys que l’altre, mai arribem al nivell que ens imposem per satisfer determinades expectatives, siguin realistes o no. Resultat: baixa autoestima i sensació de frustració, fracàs o impotència.
L’essència de la feminitat és intuïtiva, creadora, harmonitzadora, regeneradora, inclusiva, amorosa… La conducta més territorial, enfocada a competir, a dominar, a lluitar i conquerir és l’aspecte més masculí que hem anat reforçant per a poder-nos equiparar als homes en una societat masclista que ens ha marcat les normes de joc. Podem bascular entre l’un i l’altre segons les circumstàncies, l’etapa de la vida o l’edat.
Conèixer-nos bé ens pot ajudar a tenir un bon balanç i gaudir al màxim del nostre potencial.
Tu i només tu ets la protagonista de la teva pel·lícula. Te la pots imaginar sense les inseguretats i les pors que ara et limiten? És possible. Hi ha metodologies que et poden ser d’ajuda si tu
sola tens dificultats per aconseguir-ho. Amb la Desprogramació Biològica, per exemple, podem esbrinar quan i com has gravat certes experiències de manera que puguis fer-les conscients i canviar els automatismes negatius. Amb la Programació Neurolingüística, entre altres coses, podem potenciar les teves habilitats personals, de manera que les puguis utilizar en aquelles situacions on et sents bloquejada. Amb el Coaching podem treballar el teu objectiu, veure si és factible, altres opcions possibles, dissenyar el pla d’acció, etc. Aquestes metodologies, juntament amb altres, es complementen molt bé per fer un treball complet d’autoconeixement, creixement personal i transformació. També serveix en casos de persones amb malalties, en paral·lel al tractament mèdic.
“Una medalla d’or és una cosa meravellosa, però si tu no ets prou sense ella, mai no seràs prou amb ella” (li diu l’entrenador a l’atleta, en la pel·lícula americana Cool Runnings).
Article original publicat a la revista Gidona de març 2018.
