Els coachs diem que s’ha d’aprendre a ser adults responsables per poder arribar a ser protagonistes de la nostra vida. Si aquesta fos una pel·lícula, diríem que nosaltres som qui escriu el guió. Ara bé, un dels entrebancs més freqüents és que estem desconnectats de qui som realment, i ni tan sols ho sabem.
Ens movem per la vida amb pressa per fer coses, per aconseguir coses, per tenir coses, per complir expectatives o pel que ens sembla que són necessitats imprescindibles. Posem la mirada cap a fora, i la felicitat també. Sabem de debò per a què, i cap on anem? Potser simplement seguim els patrons que ens han dictat i hem après, o els estàndards socials que creiem que hem de complir. O potser tan sols ens alimenta l’ego i sense això ens sentim perduts o fracassats.
De petits ens cal el reconeixement dels pares, la seva atenció, cura i protección per poder sobreviure i desenvolupar-nos correctament. Buscar-ho és innat. I si tenim germans, a més hem de competir amb ells per obtenir la nostra porció de territori quant als pares. Per aconseguir-ho, aprenem la manera que millor ens funciona en l’entorn familiar en què ens trobem. És a dir, la que ens dona bon resultat.
Però si no obtenim aquesta atenció, inconscientment farem el que sigui per obtenir-la encara que sigui de manera negativa, com per exemple que ens renyin o ens castiguin.
Aquestes conductes apreses poden ser per exemple portar-se bé fent tot el que volen els pares, o portar-se malament contínuament, o queixar-se de tot, o ser dèspotes, o graciosos, o servicials, etc. Si aquest comportament funciona i l’anem repetint, sigui el que sigui, el cervell el grava com un programa de supervivència. I després el reprodueix de manera automàtica en les diferents situacions de la nostra vida, encara que no siguin en la família, com per exemple a l’escola amb els mestres i els companys, a la feina amb els superiors i els col·legues, etc.
L’anomenem el guió vital o l’estratègia de vida. El problema sorgeix quan aquella estrategia inconscient i automàtica, que ens ha servit per sobreviure i ens ha estat útil en moltes ocasions, comença a fer-nos nosa. La trampa és que ens identifiquem amb una determinada manera de fer, i pensem que som així. Sovint culpem els altres de les coses que ens passen, o creiem que és la seva actitud la que ens fa sentir malament. O sigui, ens victimitzem, i per tant perdem el poder de liderar la nostra història.
Quan no estem alineats amb qui som verdaderament, estem més estressats i ens acabem perdent. És la causa de molts problemes emocionals, relacionals i fins i tot de salut. Aturar-se és la clau. I és en aquest silenci interior que podem observar sense jutjar-nos, i ser capaços d’adonar-nos del que és veritablement important, del que ens omple i ens fa feliços. Podem escoltar el nostre diàleg intern —l’emissora que està constantment encesa dins del cap—, prendre’n distància i recol·locarnos, sortir del bucle. No som els nostres pensaments! Aquests segueixen patrons definits, automatitzats, estem donant voltes al passat que ja no hi és o al futur que no ha arribat. Però solem imaginar-lo negatiu. I el present, on el deixem? La pregunta eterna: qui sóc? Quan parem el pensament per sentir i gaudir plenament del moment estem presents amb consciència. Simplement som. És quan obtenim la serenitat i el benestar que tant desitgem. Fora d’estar constantment fent i pensant, hi ha aquest ser autèntic, sense expectatives, sense pors, sense judicis. Poques vegades ens ho plantegem, creiem que no podem parar perquè és perdre el temps o perquè no és prou important.
Si ja no és beneficiós, sinó que ens perjudica, hem de desaprendre aquest guió automàtic per aprendre a conectar al màxim amb la nostra essència i desenvolupar tot el nostre potencial.
Això ens permetrà estar en harmonia, sabrem més clarament què volem i podrem
aconseguir el que ens proposem sense tantes limitacions. En definitiva, portarem les regnes de la nostra vida, o dit d’una altra manera, escriurem i protagonitzarem el nostre propi guió.
Si no ens sentim segurs de saber fer aquest treball personal i ho estem passant malament, és important demanar ajuda a un professional, un guia extern que ens acompanyi en aquest procés d’anar pujant cada graó, amb un mètode i de manera protegida.
“El veritable viatge de descobriment no consisteix a buscar nous camins, sinó a tenir nous ulls.” (Marcel Proust)
Article publicat a la revista Gidona de juny 2017
