“De vegades el so del silenci es el so més ensordidor de tots.” K.L. Toth

Som animals socials, de manada, i per tant, estar sol és un aprenentatge. És sobretot el fet de sentir-nos sols el que ens dona la sensació de tristor, de desprotecció, d’abandó, i fins i tot de por a no ser capaços d’anar endavant. Ens pot arribar a bloquejar.

Com ja he explicat en altres articles, el que aprenem des que naixem i de ben petits, va dirigir a buscar l’atenció dels pares, el seu reconeixement, aprovació i amor, perquè són els que ens alimenten i ens protegeixen. És instintiu, pura supervivència biològica arcaica. La forma en què ho aconseguim, com que l’anem repetint, ens crea un patró automàtic de conducta determinat (inconscient). A això li direm el guió vital. Hi ha altres factors de pes que influeixen en aquest guió, però ens allargaríem massa.

Aquest patró, cadascú el seu, ens ha permès arribar fins avui, però mentre és automàtic i inconscient, no el podem gestionar. En conseqüència, davant de determinades situacions tenim reaccions emocionals que no controlem i que de vegades ens empenyen a accionar o prendre decisions de forma poc raonada. Aquest guió el portem  posat fins que no ens comença a pesar o passa alguna cosa que ens sacseja i ens fa despertar. Simplificant molt el tema, si per alguna raó no hem obtingut el que necessitàvem de petits pel que fa a aquest amor o reconeixement, o bé no ho hem percebut així, ens passem la vida buscant-ho en qualsevol entorn o ens relacionem. Per tant, és probable que en alguns aspectes funcionem de manera desempoderada. És a dir, que donem tot el poder de fer-nos feliços als altres i no a nosaltres mateixos. Quan passa això, ens tornem dependents i solem tenir una autoestima baixa, encara que a vegades projectem una altra imatge cap a fora. Volem agradar i que ens estimin a qualsevol preu.

En aquests casos, què passa quan de més grans vivim qualsevol situació com de rebuig, desaprovació, desamor, un trencament que no ens esperàvem o no volgut? De nou sentim aquella buidor, aquella solitud, aquella por, que ens trasllada a les emociones que sentíem de més petits, quan no teníem les eines per afrontar-ho. Com a adults ja tenim les eines personals per gestionar el que ens passa en general, encara que no en siguem conscients del tot, però en aquest aspecte ens sentim i actuem com quan érem petits, amb el patró automàtic. Per això sentir-se sol pot ser tan dolorós, perquè ho vivim com una indefensió.

“El pitjor de la soledat és que porta un cara a cara amb un mateix.” Mary Balogh.

Haig de dir que aquests moments ho sentim quan no estem bé, o que no anem bé, són grans oportunitats per fer un procés d’autoconeixement i comprensió, posant llum a les ombres, i desmuntant els patrons automàtics que ens perjudiquen. Això ens permet fer un canvi conscient, una transformació per connectar amb que som realment, amb el nostre ser, la nostra essència. Res és tan potent com ser un mateix i sentir el poder que mana de l’interior, sentir la nostra pròpia companyia des de l’amor. Només així podrem estimar i ser estimats de debò, sense dependències. Podrem dur les regnes d’una vida conscient com a adults responsables i decidir en llibertat. I així també podrem gestionar situacions de solitud, i qualsevol altra situació a la qual haguem de fer front.

Per poder fer aquest procés de treball personal, és bo buscar l’acompanyament d’un professional. Avui en dia hi ha metodologies com el Coaching, la Programació Neurolingüística i la Desprogramació Biològica, entre moltes d’altres; totes complementàries, que et poden ser d’ajuda en moments de dificultat personal (també laboral) que t’afectin a la salut física, emocional o relacional.

Fes un pas endavant i cuida’t, mima’t, inverteix en tu en una cosa que et servirà ja per sempre. Prioritza’t, perquè si tu estàs bé, els del teu entorn també ho estaran.